-
Nat en 1868 a Barcelona i mor a Prada en 1948, va fitxat les normes de la llengua catalana moderna.
- 1891. Ensayo de gramàtica del Catalán moderno.
- 1898. Contribució a la gramàtica de la llengua catalana.
- 1904. Sil·labari català.
- 1904. Tractat d'ortografia catalana.
- 1912. Gramàtica de la llengua catalana.
- 1913. Normes ortogràfiques.
- 1917. Diccionari ortogràfic.
- 1918. Gramàtica catalana.
- 1918. Curs mitjà de gramàtica catalana.
- 1932. Diccionari general de la llengua catalana.
- 1956. Gramàtica catalana (nova).
En Pompeu Fabra era un home de gran talent. No solament era un home que en sabia coses, sinó també l'home que les aplica
amb un preciós sentit de la justesa, de lògica, de claredat.
Ningú com ell no havía unit tan bé el geni de la llengua catalana amb la fluïdesa d'expressió que demana
dels idiomes la civilització dels nostres dies.
Pompeu Fabra quant tenia 36 anys i per guanyarse la vida va haver de viure lluny de Catalunya, lluny de la Barcelona que
ell estimava. Passa els millors anys de la seva vida donant classes de química i matemàtiques als alumnes de l'Escola d'Arts i Oficis de
Bilbao, lluny d'aquí. El pas del temps va fer que moltes veus s'aixequessin cridant Pompeu Fabra: "Necessitem que torni en Fabra a Barcelona".
Era necessari que el principal gramàtic de la nostra Renaixença vingués a Catalunya, per tal de posar-se de ple a la feina de la instauració gramatical
de la llengua catalana.
La creació de l'Institut d'Estudis Catalans poc temps desprès va permetre la tornada de Pompeu Fabra a Barcelona.
Ell va proclamar: "El català no n'ha tingut prou amb una desgràcia. Quan reneix com a llengua literària i comenta la tasca de descastellanitzar-li i de polir-lo, un nou fragell li cau a sobre: la incultura filològica i gramatical d'una gran part dels seus conreadors. Pretenem deslliurar la nostre llengua de les defectuositats que presenta degudes a la influència castellana, i n'hi anem ineptament introduint d'altres en nombre extraordinari".
La veritat és que en la persona de Pompeu Fabra es combinen admirablement el sentit estructural de l'enginyer, la precisió del matemàtic i el
criteri de l'home de bon gust.
En 1913 va promulgar les Normes ortogràfiques i que contenien la part essencial de l'ortografia defensada per el grup de L'Avenç i que serviren per a formació d'un
Diccionari ortogràfic redactat sota la seva direcció en 1917.
Una segona etapa de la reforma fou l'estrictament gramatical que un any desprès adoptà l'Institut al fer oficial la
Gramàtica Catalana
La tercera etapa va consistir en la creació del Diccionari general de la llengua catalana.
El seu prestigi científic sempre creixent el va permetre ésser nomenat catedràtic de la Universitat de Barcelona en 1932.
Essent president del patronat universitari en 1934 sofrí empresonament i exiliànse en 1939, viu a París, Montpelier i Prada. Malgrat tot prosseguir en el seu treball de una
nova Gramàtica Catalana que va veure la llum, ja pòstuma en 1956.
Va ser nomenat doctor "honoris causa" per la Universitat de Tolosa de Llenguadoc.